Fa uns quants dies que tot té un regust surrealista. És com si fóssim en una pel·lícula d’aquelles de catàstrofes, d’aquelles que jo no miro mai. I, malgrat tot, jo vull ser optimista.

Quan va començar tot això del coronavirus, la veritat és que no en vaig fer gaire cas. La Xina em semblava tan i tan lluny. Les precaucions per aturar l’epidèmia, tan desmesurades. I quan de tant en tant en llegia alguna notícia de reüll, remugava, però que no diuen que no és gaire més greu que una grip? Quines ganes d’alarmar-nos.

A començaments de mes en una trobada de traductors, parlant amb una companya italiana de Bèrgam, em vaig quedar esgarrifada. Al nord d’Itàlia les escoles, els bars, les botigues, feia dies que tot estava tancat. Tothom qui podia s’havia de quedar a casa. Eren dies d’avorriment, dies d’angoixa.

Pocs dies després em van anul·lar una traducció, una audioguia per a un museu d’art. Era un projecte que m’hauria suposat unes quantes setmanes de feina (i uns diners que m’haurien anat molt bé). Caram, vaig pensar, la crisi del coronavirus també m’ha acabat tocant. D’això no en fa pas gaire i ara mateix no conec cap intèrpret, cap traductora, ni traductor, a qui la crisi no hagi afectat d’una manera o d’una altra.

Pocs dies després em van trucar de casa. Els meus nebots, el meu cunyat, els meus pares, tots s’havien de quedar a casa. Les escoles, els bars, les botigues, tot quedava tancat. Venien dies d’avorriment, dies d’angoixa. L’operació de genoll de la meva germana, l’havien ajornada per a més endavant. Així i tot continuaria obrint la farmàcia cada dia. Per primera vegada en vaig ser conscient. Aquest any els avis no hi serien per fer la mona. Si ara els passés res als meus pares, no podria agafar el primer avió i plantar-m’hi al cap de dues hores. Quan hi penso, se’m fa un nus a l’estómac. D’aquí quatre dies, ho vaig veure ben clar, a Alemanya estarem igual.

Sí, fa uns quants dies que tot té un regust surrealista. I, malgrat tot, jo vull ser optimista. M’obligo a no pensar en com podria acabar tot plegat, sinó a concentrar-me en com és ara. Estic decidida a ser optimista. Li vull veure una part bona a tot plegat.

Les traduccions anul·lades, els congressos ajornats, les fires cancel·lades ens deixen espai per a altres coses. Són una oportunitat per tirar endavant projectes que fa temps que ens ballen pel cap (la pàgina web?, el blog?), per continuar formant-nos (en línia, evidentment), d’estar en contacte amb companys i companyes (per telèfon, WhatsApp, a les xarxes...)

Vull ser optimista i convertir-ho en una oportunitat per estar més amb els de casa, omplir aquests dies estranys amb tardes de jocs de taula i vespres de sofà i manta. Amb estones jugant al jardí o fent el mandra a l’hamaca. Aquests dies fa solet i això sempre m’anima. Estem tots bé. Tinc molta sort i en soc ben conscient. Ho he de valorar. Ho he de valorar moltíssim.

Sé que a partir d’ara les coses no seran fàcils. Seran dies d’avorriment, dies d’angoixa. M’hauré de llevar de matinada si vull treballar una estona en silenci. I, en el nostre cas, l’escola a casa serà un repte triple. Quan ben aviat el pare de les criatures comenci a teletreballar, ens haurem d’organitzar encara més bé i carregar-nos d’encara més paciència. I, així i tot, estic decidida a ser optimista. Li vull veure una part bona a tot plegat.